Esta web utilitza cookies perquè puguem oferir-te la millor experiència d'usuari possible. La informació de les cookies s'emmagatzema en el teu navegador i realitza funcions com ara reconéixer-te quan tornes a la nostra web o ajudar el nostre equip a comprendre quines seccions de la web trobes més interessants i útils.
LA PARRÒQUIA
HISTÒRIA
EL TEMPLE DE SANT ANDREU APÒSTOL
Orígens
El 17 de gener de 1252 es va establir la Carta de Població de l’Alcúdia. L’antiga alqueria musulmana va passar a ser un poble cristià; els seus anteriors habitants van ser expulsats per haver-se unit als rebels contra el rei e n Jaume. Pere de Montagut, senyor d’Alfarb, Carlet, l’Alcúdia i el Ressalany, va encarregar la missió repobladora de l’Alcúdia al sacerdot Juan de Campol. Com fins ara havia estat rector de la Parròquia de Sant Andreu de València (una de les 12 que es van fundar en la capital) va decidir dedicar la nova parròquia a Sant Andreu Apòstol. Naixia alhora el poble cristià de l’Alcúdia i la Parròquia. 54 pobladors rebien cases i terres i es convertien en vassalls de Pere de Montagut, amb una sèrie d’obligacions.
Amb tota probabilitat l’antiga mesquita va ser reconvertida en església i, a poc a poc, aniria remodelant-se.
En 1492 es va construir la primitiva capella de la Mare de Déu de l’Oreto.
El temple actual és del segle XVIII i va substituir a l’anterior, al mateix temps que va multiplicar la seua grandària. En aquesta centúria, en la qual es va arribar als 2000 habitants, va haver-hi un gran desenvolupament econòmic, social i cultural a l’Alcúdia.
Datació, arquitectes i decoració
El temple de Sant Andreu Apòstol de l’Alcúdia, anomenat per les seues grans dimensions “la Catedral de la Ribera”, és una construcció del s. XVIII.
La primera pedra la va col·locar, el 30 de novembre de 1746, Andrés Mayoral, arquebisbe de València. Les obres es van prolongar durant tot el s. XVIII i part del XIX.
El projecte inicial va ser obra de l’arquitecte Vilar Miralles. Després, van dirigir les obres successivament: Pedro Ximenes, Juan Bautista Lapiedra i Antonio Gilabert, autor de l’última fase de la construcció del recinte, del campanar (finalitzat en 1783) i de la façana.
En la decoració interior va intervenir l’escultor Guixart i el pintor José Vergara, artífex dels frescos de la nau central, transsepte, creuer i presbiteri, a més de les pintures de la capella de la Mare de Déu.
Estil
És un bon exemple de l’estil barroc classicista valencià amb decoració rococó, constatant-se l’evolució des del barroc més carregat a la puresa de línies més neoclàssiques.
La capella de la Mare de Déu de l’Oreto va ser el primer que es va fer, sent per aquest motiu el recinte més carregat, prototip del rococó.
En canvi, la façana i l’altar major són més clàssics, seguint així la moda arquitectònica de l’època; de fet Gilabert era el director de l’Acadèmia de Belles Arts de València.
La façana segueix el model de l’església del Gesù de Roma, de Vignola i, més directament de Sant Tomeu de València. Els materials utilitzats per a la construcció van ser els carreus de pedra per a la base i elements estructurals, i la rajola per a la resta.
Planta
És un edifici de planta rectangular de creu llatina inscrita i d’una sola nau; segueix el model jesuític de l’església del Gesù de Roma, amb capelles laterals intercomunicades, la profunditat de les quals s’equipara a la del transsepte, sent un bon exemple d’església claustral.
Les dimensions del rectangle de la planta són: 50 metres de llargària per 25 d’amplària, la qual cosa denota unes proporcions perfectes.
Adossats al rectangle trobem el campanar (55 m.), en el costat esquerre de la façana, i el cambril de la Mare de Déu, situat darrere de la capella de la Comunió.
En 2006 el nostre temple va ser declarat B.I.C. (Bé d’Interès Cultural)
Patrimoni artístic i evolució histórica
- Segle XIII
Carta de població de L’Alcúdia. La mesquita musulmana és convertida en temple cristià i dedicat a Sant Andreu Apòstol per voluntat de Pedro de Campolo, rector de l’església de Sant Andreu de València, el qual va actuar com a procurador del Senyor de L’Alcúdia per a la firma d’esta carta de població.
- Segle XIV
Pedro Montagut i Vilanova ordena dedicar solemnement l’altar major de l’església a Santa María de les Neus.
- Segle XV
1492. Ramón de Montagut i Vilanova establix en el seu testament la construcció d’una capella per a acollir la imatge de la Verge de L’Oreto i ordena que el seu cos siga enterrat en esta capella.
Imatge gòtica de la Mare de Déu de l’Oreto.
- Segle XVI
Taula ostensori bifront de l’Ecce Homo i la Dolorosa, de Juan de Juanes.
Creu processional.
- Segle XVII
Bust de la Dolorosa i Crist crucificat.
- Segle XVIII
Arquitectura:
- 1745. El govern municipal de L’Alcúdia acorda la construcció d’un nou temple parroquial, creant-se per a tal efecte la junta d’obres parroquial.
- 1746. L’arquebisbe de València, Andrés Mayoral col·loca la primera pedra del nou temple, el projecte del qual ha realitzat l’arquitecte José Vilar Miralles.
- 1759. Queda conclosa la gran cúpula sobre el creuer del temple, d’estil barroc classicista.
- 1769. Es col·loca la primera pedra del campanar i comencen les obres de la façana del temple. Tots dos van ser dissenyats per l’arquitecte valencià Antonio Gilabert.
- 1782. Queden concloses les obres del campanar.
Escultura:
- Relleu de Sant Roc, flanquejat pels sants Abdón i Senén (retaule major).
- Al·legories de les virtuts cardinals (accés sagristia i capella).
- Sant Joaquim, talla de fusta policromada (altar del Cor de Jesús).
Pintura:
Pintures de José Vergara:
- En la Capella de la Mare de Déu: Dos olis sobre taula de la Verge i el Salvador (presbiteri); decoració de les quatre petxines amb pintures murals a l’oli: Ruth, Ester, Judit i María d’Aarón.
- En les voltes del temple i petxines: Cicle de pintures al fresc de la vida de Sant Andreu.
- Accés Capella de la Mare de Déu: Fresc de la trobada d’Abraham i Melquisedec.
- Accés a la Sagristia: Fresc de la imposició de la casulla a Sant Ildefons.
Ceràmica:
- Socolada de la capella de la mare de Déu.
Orfebreria:
- Custòdia, un calze i la corona de la Mare de Déu.
- Segle XIX
- 1822. Es conclou la façana del temple.
- Es van fer les portes laterals de la façana, el cancell i el cambril.
- Llenç bocaport de la Mare de Déu de l’Oreto, de Jaime Gosalbes.
- Pintures del sostre del cambril.
- Imatge de Sant Lluís Gonzaga (cambril) i de San Francisco Javier (només cap i mans; originalment era una imatge de vestir).
- Assutzena de plata de la Verge.
- Pila Baptismal.
En els anys 1894-95, es va realitzar la primera gran restauració arquitectònica del temple, seguida de les pintures i corladura.
- Segle XX
Al començament del segle es van retirar les estores que cobrien el sòl de terra premsada i es va dur a terme la pavimentació del temple amb rajoles de ciment portland. Durant la guerra civil es va incendiar el temple, es van destruir els retaules de les capelles laterals i del transsepte, el tabernacle i cadirat de l’altar major, l’òrgan i totes les imatges; van ser sostretes les pintures dels grans ovals laterals de la Capella de la Mare de Déu. Encara que es va intentar reconvertir el temple en mercat, va ser utilitzat com a magatzem de municions.
Finalitzada la contesa, es va procedir a una necessària restauració que tenia bona voluntat però mancava de criteri artístic i comptava amb escassos recursos. Tots els retaules laterals i les imatges que tenim són, amb les excepcions citades, de postguerra: les dues imatges de Sant Andreu, de Vicente Rodilla; el Crist i la Mare de Déu del Carme, d’Arturo Bayarri; el Sagrat Cor, d’Inocencio Cuesta; la Soledat, de Casanova etc.
En 1976-77 es va dur a terme una urgent reparació de la volta, cúpula i finestrals.
El sagrari és de 1984, dels Germans Piró.
El paviment de marbre és de 1987 (capella i sagristia) i 1989, la resta del temple.
El cambril de la Mare de Déu es va convertir en Museu en 1994.
Obra pictòrica de José Martínez Núñez: Decoració de la fornícula del Sagrat Cor (1943), Llenços a l’oli: L’Anunciació i L’Assumpció, en la capella de la Verge (1992); Sant Antoni de Pàdua (1994); La Resurrecció de Crist (1999) i L’Adoració dels Mags (2000), en el presbiteri.
- Segle XXI
En els anys 2003-04 es va realitzar una gran restauració de l’edifici, a càrrec de la Generalitat Valenciana: cúpula, cobertes, façana i campanar.
En 2004 es van restaurar les campanes i es va afegir la més gran: la Mare de Déu de l’Oreto de 138 cm. de diàmetre, 1.790 kg. i una altra més xicoteta, la de Sant Vicent Ferrer. Entre 2007 i 2017 es van anar succeint accions de millora: policromia dels altars del Cor de Jesús i sant Josep; restauració de les pintures murals de les petxines de la capella, de la paret i frescos dels accessos a la sagristia i capella i de la volta i frescos del transsepte.
La imatge de la Mare de Déu de l’Oreto, patrona de l’Alcúdia
ESTIL I ICONOGRAFIA
És d’estil gòtic, respon al tipus Virgo lactans (Verge de la Llet). El seu rostre és sublim, trist i serè alhora. En plena fugida a Egipte, María s’ha detingut per a alletar al seu Fill. Està dreta, aguanta l’Infant Jesús amb el braç esquerre, mentre que amb la seua mà dreta l’assenyala, indicant-nos a qui hem de seguir.
La sensibilitat del gòtic va trobar en la representació de la Verge com a Mare, el model de proximitat, de bellesa i dolçor. Això contrastava amb l’estil romànic anterior, que la representava com a Reina i Senyora, asseguda en un tron, mirant al
capdavant, sense cap detall de comunicació i tendresa cap al seu Fill.
La nostra imatge és una talla de fusta de xiprer policromada; és d’una sola peça, a excepció de la peanya que es va afegir posteriorment.
LA TRADICIÓ
Segons la tradició, aquesta imatge la van fer els àngels en el segle I i la van lliurar al segon pontífex de l’Església, Sant Lli. A Roma va romandre fins al segle XIII, quan Peregrí de Montagut, comte de Carlet i senyor de l’Alcúdia, en tornar de les croades, va visitar a Roma al seu amic, el papa Innocenci V, el qual li va mostrar la imatge i, en veure la seva emoció i devoció, li la va regalar. Va arribar a la nostra terra entronitzada en un carro de bous; aquests es van negar a creuar un pont que la portaria a Carlet. Atès que els bous sí que estaven disposats a quedar-se en el terme de l’Alcúdia, es va entendre que la Verge volia quedar-se entre nosaltres. El comte li va regalar la imatge a la seua promesa i ella la va lliurar a tota la població el 8 de setembre de 1276.
LA HISTÒRIA
Des del 17 de gener de 1252, data fundacional de la Parròquia i del poble cristià de l’Alcúdia, hi ha constància escrita de la devoció cap a la Mare de Déu, amb diferents advocacions: Santa María del Castell o la Verge de les Neus.
El primer document històric en el qual es fa referència a la Mare de Déu amb l’advocació de l’Oreto data del 2 de maig de 1492, quan el novè senyor de l’Alcúdia, Ramón de Montagut i Vilanova, va ordenar, en un codicil en el qual rectificava el seu testament, que es construira una capella per a la Mare de Déu de l’Oreto, a l’Església de l’Alcúdia, on ell seria enterrat. En aquesta capella, possiblement situada lateralment o adossada al temple, es va entronitzar la imatge, sent venerada per tots els alcudians.
Patrimoni artístic i evolució histórica
- Segle XVIII
En 1746, va començar la construcció del nou temple de Sant Andreu Apóstol. L’antic edifici va ser demolit, a excepció de la capella de la Verge. Per això, el més urgent era construir la seua nova capella, que també seria la de la Comunió; l’elecció d’aquest lloc privilegiat per a entronitzar la imatge, indicava l’arrelament de la devoció popular. El 8 de setembre de 1762, es va portar en processó la imatge de Ntra. Sra. de l’Oreto, des de l’ antiga capella a la nova; és l’origen del “Solemne Trasllat” que es realitza cada 8 de setembre.
En el segle XVIII la imatge va ser restaurada, sent la seua policromia de gran qualitat i elegància. Les modes de l’època consideraven que les joies afegides a la talla dignificaven les imatges; per a superposar-li una corona grandiosa van haver de retallar la seua original de fusta; a més, la van engalanar amb arracades i collarets. Els fidels es van acostumar a vore la imatge sol en ocasions especials i en les festes patronals, ja que la seua fornícula es cobria per un llenç bocaport pintat per Vergara.
- Segle XIX
En el segle XIX es va reemplaçar l’antiga peanya de la imatge i fou substituïda per l’actual, adornada amb les inscripcions Beata Mater, Mariae Inmaculatae, Intacta Virgo i Gloriossisima Regina. La imatge va començar a lluir una assutzena de plata. En 1890, Jaime Gosalbes, va pintar un nou llenç cortina que substituiria al que s’atribuïa a Vergara.
- Segle XX
En el segle XX la imatge es va salvar de la destrucció durant la guerra civil, en ser amagada sota un pessebre, en l’estable de la casa de la família Vallés Chornet. La humitat va afectar enormement la policromia. En 1948 va ser declarada canònicament patrona de l’Alcúdia, i l’ajuntament la va proclamar Alcaldessa d’Honor.
En 1963 es va retirar el llenç bocaport. Des de llavors la imatge sempre podia ser contemplada en la seua capella.
La imatge estava molt deteriorada pel pas del temps, pel frec de les joies i altres objectes d’adorn. Era urgent la seua neteja i restauració.
En 1994 la imatge va ser restaurada. Actualment llueix una bellesa semblant a l’original. Les joies es van retirar i, atès que la corona original era irrecuperable per estar retallada, es va decidir superposar-li una altra damunt d’or, de similar altura.
Aquesta és la imatge que, al llarg dels segles, l’Alcúdia ha venerat i té el privilegi de poder contemplar-la en la seua capella tots els dies, o en l’altar major des del 8 de setembre fins a l’últim dia del novenari.
Testimonis de la Fe
- Rnd. D. José Chover Madramany
– L’Alcúdia, 15 – agost – 1899
+ Camí d’Albuixec, 13 – octubre – 1936
Nascut a L’Alcúdia, el dia 15 d’agost de 1899 (Festivitat de l’Asunción de la Verge al cel), en el si d’una família piadosa.
Va ingressar en el Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques i després en el Seminari Conciliar de València. Ordenant-se sacerdot en 1923. Va cantar la seua primera Missa a L’Alcúdia. el dia 19 de març de 1923 (Festivitat de San José).
Va ser nomenat vicari d’Énguera, Carlet, i finalment, del seu poble natal. Va dirigir especialment el seu zel apostòlic a la formació de la joventut, deixant en totes les Parròquies, florents Congregacions de Lluïsos.
Molt devot de la Patrona de L’Alcúdia, La nostra Senyora de l’Oreto, va dedicar a la propagació del seu culte el seu esperit d’artista i la seua ploma. Autor també de diverses monografies: “Venerable Ana María Amat”; “Ressenya Històrica de la reedificació de la Parròquia”, gràcies a aquesta última obra, es coneixen en l’actualitat molts dels detalls de la construcció de l’actual Temple de L’Alcúdia, sent l’obra de principal referència. En començar la Guerra Civil Espanyola, estava preparant una “Història de L’Alcúdia de Carlet”
En els últims anys, dirigia l’Acadèmia-Centre d’Estudis tècnics, que havia fundat a València; acadèmia dedicada a la classe mitjana, i amb preferència a la modesta.
Detingut a principis de la Guerra Civil, els estudiants, en la seua majoria obrers, es van presentar en Govern Civil i van defensar amb tal tenacitat les virtuts del sacerdot, que van aconseguir la seua llibertat, portant-li’l amb gran goig.
No trobant-se segur en el seu domicili, va peregrinar a la recerca d’un altre, sent recusat per tots als qui acudia, veient-se en la precisió de residir a casa d’un germà seu, assetge el menys indicat, donada també la filiació catòlica d’aquest, i on ja hi havia refugiats dos sacerdots més.
El dia 12 d’octubre de 1936 (festa de la Verge del Pilar), va ser detingut amb els sacerdots germans D José i D. Diego Albert, sent abans colpejats i maltractats, ho van repetir en baixar al carrer, abans de ficar-los en el cotxe, fins al punt que D. José es va desmaiar davant la pallissa que li van donar. Portat a la “txeca” del carrer Aparisi Guijarro de València, va ser vist encara pel seu germà Plácido, detingut poc després, però sense poder comunicar-se tots dos.
L’endemà, un cotxe de la F.A.I., ho va traure de la “txeca” i va ser afusellat.
Segons D. José Zahonero, en el llibre “Sacerdots màrtirs” ens diu: “D. José Chover i companys, van ser afusellats pels voltants d’Albalat dels Sorells, ignorant-se el parador de les seues restes”
No sabem clarament els detalls del seu martiri, la veritat és que va ser afusellat el dia 13 d’octubre de 1936 i les seues restes mai han sigut trobats. Per les investigacions que s’han realitzat amb motiu del procés obert per la Delegació per a la causa dels sants, sembla ser que va patir martiri en el camí d’Albuixec, prop d’Albalat dels Sorells i el seu cos va ser enterrat en la fossa comuna del Cementeri General de València.
Tot el poble va demanar que se li dedicara un carrer a D. José Chover i així es va fer, no obstant això, fa uns anys va ser substituït el seu nom d’aquest carrer sense que encara figure en una altra.
Els seus familiars van donar a la Parròquia la Casulla de la seua primera Missa, així com alguns objectes personals. la seua fotografia es troba exposada en la Sagristia de la Parròquia.
Actualment, la causa de D. José Chover Madramany, es troba en procés de Beatificació.
- Rnd. D. Francisco Fontana Fuertes
– L’Alcúdia, 13 – novembre – 1871
+ El Saler, 5 – agost – 1936
El Rnd. D. Francisco Fontana Forts, fill legítim de D. Francisco de Paula Fuertes i de Dª Teresa Fuertes, va nàixer a L’Alcúdia el dia tretze de novembre de mil huit-cents setanta-un, a les dotze del migdia. Va ser batejat l’endemà del seu naixement en la Parròquia de Sant Andreu Apòstol de L’Alcúdia pel Rnd. D. Vicente Juan Iborra, segons consta en l’Arxiu Parroquial de L’Alcúdia, Llibre Baptismes, tom 10, foli 25 vto. El Rnd. D. Francisco Fontana era el major de cinc germans.
El dia quatre de novembre de mil huit-cents huitanta-tres, a punt de complir els 12 anys, l’Excm. i Iltrm. Rnd. D. Antonio Monescillo, arquebisbe de València, li va administrar el Sagrament de la Confirmació en la Parròquia de L’Alcúdia, segons consta en l’Arxiu Parroquial de L’Alcúdia, en el llibre de Baptismes, volum 10, foli 487.
Pocs anys després de rebre el Sagrament de la Confirmació, el Rnd. D. Francisco Fontana va manifestar els seus desitjos de ser Sacerdot. D. Francisco de Paula, pare del Rnd. D. Francisco Fontana, veient que els desitjos del seu fill per ser sacerdot eren cada vegada més ferms, va intentar fer-li desistir de la seua idea pel Sacerdoci, i veient que no aconseguia doblegar la voluntat del seu fill, li va regalar un cavall per a anar a llaurar el camp, pensant que així s’oblidaria del tema del sacerdoci i seguiria amb la tradició familiar, cuidant dels camps i formant una nova família. Van ser moltes les traves posades pel seu pare, i el Rnd. D. Francisco Fontana, es va mantindre ferm i seré en tot moment, manifestant una vegada i una altra la seua vocació sacerdotal. Al poc temps, el cavall que li havia regalat el seu pare, va emmalaltir i va morir. D. Francisco de Paula, veient la voluntat ferma i decidida del seu fill, va acabar per acceptar i respectar la voluntat de Déu.
El Rnd. D. Francisco Fontana va ingressar en el Seminari Conciliar de València, on va cursar els seus estudis eclesiàstics. Va rebre l’Ordenació Sacerdotal l’any 1896.
Exercia el càrrec de Capellà Rector de l’Església de la Preciosíssima Sang, de València, que es trobava al carrer de la Sang núm.16.
En iniciar-se la Guerra Civil, el Rnd. D. Francisco Fontana tenia 64 anys i la salut feta fallida, es va refugiar amb el Rnd. D. Manuel Vicente Berniols, prevere de la Parròquia dels Sants Joans, en un habitatge de València.
El 5 d’agost de 1936 un grup format entre 3 i 5 milicians els va detindre conduint-los a Govern Civil. Eixa mateixa nit van ser assassinats en el Saler. Els seus familiars van intentar localitzar les seues restes, però va ser en va, anaven tots els dies a l’Audiència, allí hi havia un cordill on estaven penjades les fotografies de tots el que eren trobats assassinats, en algunes ocasions van acudir al Saler per a esbrinar alguna cosa sobre aquest tema. Li van buscar pertot arreu, preguntant sempre allà per on foren i res van poder averiguar. Mai més es va saber del Rnd. D. Francisco Fontana, ni si estava viu, ni mort, encara que tenien la certesa que en cas d’haver sobreviscut, s’hauria posat en contacte amb la família.
Les seues restes han romàs desapareguts fins a l’actualitat, quan arran de la investigació en l’Arxiu Històric Nacional, apareix el següent testimoniatge: “el seu cadàver va ser trobat al següent dia (6 d’agost de 1936) en el depòsit de cadàvers de l’Hospital d’aquesta capital, on va ser reconegut, sens dubte, sent enterrat en la fossa comuna del mateix cementeri. El cadàver (del Rnd. D. Francisco) només presentava ferides al cap, sense mutilacions, ignorant les circumstàncies que van concórrer en el seu assassinat”.
En l’actualitat es troba en procés de Beatificació.
- Rnd. D. Antonio Marqués Boix
– L’Alcúdia, 21 – abril – 1900
+ Almussafes, 11 – setembre – 1936
Va nàixer a L’Alcúdia, el dia 21 d’abril de 1900. Fill de família cristiana, de xiquet es va sentir inclinat a l’estat sacerdotal, ingressant en el Seminari Conciliar de València i ordenant-se sacerdot en 1923. Va celebrar la seua primera Missa a L’Alcúdia, el dia 8 d’abril de 1923.
Va ser nomenat Capellà de les Franciscanes de Torrent, càrrec que alternava amb el de Sochantre de l’Església Parroquial d’aquesta població. L’any 1924 va fer les oposicions a Beneficiat Sochantre de Sant Nicolás de València. Va prendre possessió immediatament, i exercia el càrrec de Sochantre amb el de Vicari.
Gelós per la glòria de Déu i la salvació de les ànimes, es desvivia en l’administració de sagraments, predicació de la Paraula de Déu, visitava malalts i ensenyava la Doctrina Cristiana. Auster, penitent i mortificat, per a ell tot l’any era Quaresma: la seua vida era la d’un anacoreta.
Va vindre la Guerra Civil de 1936. Fugint dels que li milicians va marxar a Foios, romanent un mes, doncs, descobert, va haver de fugir a Algemesí, i d’Algemesí, a peu, per Guadassuar, va anar a casa dels seus pares de L’Alcúdia. Avisat que els enemics sabien el seu parador, el matí del 12 d’agost va haver d’emprendre una altra vegada la peregrinació dolorosa, marxant a Xulilla, on va estar quinze dies, i d’allí, i de nit, va passar a València, i una altra vegada al seu poble natal.
Als tres dies va ser el Comité a casa dels seus pares i li van portar a la presó del poble. L’11 de setembre li van traure de la presó i en terme d’Almussafes va ser crivellat a trets.
Va rebutjar el que li embenaren els ulls, demanant als que li anaven a matar, que li mataren l’últim, i així poder donar consol espiritual als seus companys de martiri. Abans de morir, alçant els ulls al cel, va beneir als seus assassins i va dir: “DÉU MEU, A LES TEUES MANS ENCOMANE EL MEU ESPERIT. PARE, PERDONA’LS, PERQUÈ NO SABEN EL QUE FAN”. I dit això va morir.
Va ser enterrat en el cementeri d’Almussafes, però en acabar la Guerra Civil, va ser traslladat al Cementeri de L’Alcúdia, on reposa en el nínxol familiar.
Se li va dedicar un carrer al poble i en Parròquia una gran fotografia està exposada en la sagristia. Els seus familiars van regalar el calze personal de D. Antonio a la Parròquia, el qual sol usar-se en les grans solemnitats de la Parròquia.
Actualment es troba en procés de Beatificació.