Amb estes paraules els nuvis contrauen matrimoni i al mateix temps ho reben com a sagrament, del qual tots dos són ministres.
Tots dos, home i dona, administren el sagrament. Ho fan davant els testimonis. Testimoni qualificat és el sacerdot, que al mateix temps beneïx el matrimoni i presidix tota la litúrgia del sagrament. Testimonis, en un cert sentit, són a més tots els participants en el ritu de la boda, i en “forma oficial” alguns d’ells (normalment dos), anomenats expressament. Ells han de testimoniar que el matrimoni es contrau davant Déu i el confirma l’Església. En l’orde normal de les coses, el matrimoni sacramental és un acte públic, per mitjà del qual dos persones, un home i una dona, es convertixen davant la societat de l’Església en marit i dona, és a dir, en subjecte actual de la vocació i de la vida matrimonial.” (Sant Joan Pau II, Audiència General, 5 de gener de 1983).
La Sagrada Escriptura s’obri amb el relat de la creació de l’home i de la dona a imatge i semblança de Déu (Gn 1,26- 27) i es tanca amb la visió de les «noces del Corder» (Ap 19,9; cf. Ap 19, 7). D’un extrem a un altre l’Escriptura parla del matrimoni i del seu «misteri», de la seua institució i del sentit que Déu li va donar, del seu origen i de la seua fi, de les seues realitzacions diverses al llarg de la història de la salvació, de les seues dificultats nascudes del pecat i de la seua renovació «en el Senyor» (1 Co 7,39) tot això en la perspectiva de la Nova Aliança de Crist i de l’Església (cf Ef 5,31-32).
«L’íntima comunitat de vida i amor conjugal, està fundada pel Creador i proveïda de lleis pròpies. […] El mateix Déu […] és l’autor del matrimoni» (GS 48,1). La vocació al matrimoni s’inscriu en la naturalesa mateixa de l’home i de la dona, segons van eixir de la mà del Creador. El matrimoni no és una institució purament humana malgrat les nombroses variacions que ha pogut patir al llarg dels segles en les diferents cultures, estructures socials i actituds espirituals. Estes diversitats no han de fer oblidar els seus trets comuns i permanent. A pesar que la dignitat d’esta institució no es traslluïsca sempre amb la mateixa claredat (cf GS 47,2), existix en totes les cultures un cert sentit de la grandesa de la unió matrimonial. «La salvació de la persona i de la societat humana i cristiana està estretament lligada a la prosperitat de la comunitat conjugal i familiar» (GS 47,1).
Déu que ha creat a l’home per amor, l’ha anomenat també a l’amor, vocació fonamental i innata de tot ésser humà. Perquè l’home va ser creat a imatge i semblança de Déu (Gn 1,2), que és Amor (cf 1 Jn 4,8.16). Havent-los creat Déu home i dona, l’amor mutu entre ells es convertix en imatge de l’amor absolut i indefectible amb què Déu estima a l’home. Este amor és bo, molt bo, als ulls del Creador (cf Gn1,31). I este amor que Déu beneïx és destinat a ser fecund i a realitzar-se en l’obra comuna de la cura de la creació. I els va beneir Déu i els va dir: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la» (Gn 1,28).
